Núria Pons

Retrobant plenitud

Núria — Thu, 08 May 2008 22:43:45 +0000

Estic aquí,
em sembla que
ningú em veu,
ningú em sent.
Estic trista,
estic pensant,
reflexionant
sobre l’amor
sobre la vida
d’un món estrany.
Estic allà,
algú em veu
però ningú
a mi em sent.
Estic sola,
estic mirant
i observant
el paisatge
blau de la mar.
Estic a dins
estic a un
altre lloc, a
on no hi ha
res ni ningú,
només sóc jo.
No puc més, surt.
Se’m talla la
respiració.
Estic defora,
torno a sentir
la solitud
que vaig sentir
abans i ara
és diferent,
quan sóc a dins
no sento res.
Només l’impuls
em fa sortir
a fora però:
Estic aquí,
algú em veu,
algú em sent,
ets tu?
ara et veig!
Només penso
en abraçar-te,
en estimar-te.

Sóc molt dèbil
caic en la
temptació
dels teus braços,
la teva pell,
la teva olor,
la teva mirada.

Per fi! Hi sóc una altra vegada,
he retrobat la plenitud
que em fas sentir a prop de tu.
Sona el despertador i m’alço:
tot havia estat un somni.
Però això és el que sentiria
en retrobar-me en plenitud.

Un poema: Punta Prima

Núria — Thu, 08 May 2008 22:42:53 +0000

Allà et vaig trobar
calmada i tranquil·la,
serena i divina
com un lleuger caminar.
A poc a poc
les meves petjades anaven
deixant un camí,
mentre tu, a poc a poc,
les anaves esborrant amb
les teves onades.
Vaig decidir endinsar-me.
Estaves freda!
I al principi em vaig aturar,
però després
vaig explorar-te,
vaig descobrir de nou
que eres preciosa.
M’agradava mirar
a l’est, a l’oest
al nord i al sud
i veure que mai no
acabaves, i així
sentint una llibertat
sense límits.
El teu color blauverdós
anava fent diferents tons
que es mesclaven amb
les onades, l’arena…
Quan et vaig conèixer
eres verge i bruna
però ara has canviat,
de sobte ja no ets
la que eres abans.
Ets diferent ja que
als teus voltants no hi ha
la tranquil·litat, la pau
i serenitat que
hi havia abans.
Igualment sempre
et duré dins,
potser has canviat,
no et dic que no,
però sempre recordaré
la teva olor, la teva arena,
les teves onades
aquella (teva) presència
d’abans.
I et duré dins
a la caixa dels records.

Preocupacions

Núria — Thu, 08 May 2008 22:42:12 +0000

M’inspira
la vida,
em desespera
la mort.
Em desperto
cada dia
sabent que
no hi haurà
algú,
ja sigui per
un motiu o d’altre.
Em preocupa
la fam perquè
jo menjo
cada dia,
altres no.
Em preocupa
la guerra
perquè n’hi ha
d’altres que no
tenen res a veure-hi.
Em preocupa
la mort
per a unes mans
iguals a les meves.
No em preocupa
la política
perquè igualment
tots som iguals.
No em preocupen
els que són rics
perquè malgasten
els diners en
coses que no
serveixen per a res.
Però el que
realment a
mi em preocupa
d’una manera
més propera:
Em preocupa
la vida.
la família,
la fragilitat.
En canvi
em fa por
la llibertat
perquè potser
un dia en
tindré prou i
no sabré com
actuar.
L’amor,
perquè a vegades
les coses no són
com esperaves.
Em preocupen
un milió de
coses que ara
no puc explicar.
En realitat,
preocupacions
o sense
en la vida hi són

Preguntes i respostes

Núria — Thu, 08 May 2008 22:41:16 +0000

Què faig?
No tinc temps,
no sé que
he d’escriure.
Em poso a pensar,
a donar-hi voltes i voltes.
No és tan senzill
com sembla,
no és com anar
amb bicicleta
perquè quan ja en
saps mai no s’oblida.
Però, escriure?
Noves paraules,
nous mètodes…
però m’agrada!
M’agrada escriure.
m’agrada barrejar
totes aquelles coses
que escolto,
que sento,
que observo…

Però què en pensen?
Que pensin el
que vulguin,
jo segueixo amb
els meus versos,
els meus poemes,
la meva vida.

Doncs?
Segueixo
com sempre,
segueixo:
els segons,
els minuts,
els instants
del temps.
Preguntes?
O
Respostes?
Depèn ,
un dia
demanes
Quina hora és?
Són les tres.
Què vols?
Un cafè.
Tens una goma?
No.
Estàs contenta?
Sí.
Així és la vida,
plena de preguntes
i respostes diferents,
plena de dubtes
que es converteixen
en preguntes
que finalment
acaben respostes.
I ara què?
Ja he acabat.

Infidelitat

Núria — Thu, 08 May 2008 22:40:07 +0000

Em despulles
amb la teva mirada,
et quedes sec.
No saps què dir
i et quedes sense
dir una paraula,
només mires,
em mires…
Sento que
et poses nerviós
si faig una cosa
o d’altra.
Ens trobem
en una altra
situació,
tan sols basta
una mirada,
un sentiment,
una pura complexitat
perquè marxem
sense dir res,
sense saber a
on marxem,
només ens
deixem endur i
feim les coses
sense sentit.
Després te’n vas
i què?
Jo em quedo
amb la mirada
perduda,
sense fer res.
No puc fer res,
no puc fugir
d’aquests
sentiments
que sento.
Em fas sentir
impotent.
Em sento
dèbil, caic
com un pètal
de rosa,
com una fulla
de tardor.
I què t’importa a tu.
quan tot ja ho tens,
t’amagues de la
pura realitat
i només fas mal,
però això sí,
una cosa sé:
que els teus ulls
no m’enganyen
després de tot
el mal que has fet.
Torna amor,
torna a fer-me sentir
aquesta infidelitat
que mai no oblidaràs,
tot queda en el record
d’aquesta història
sense sentit,
sense seny.
Però si és així la
vida?
Pura infidelitat
d’un mateix,
d’uns cap a altres.

27 d’agost

Núria — Thu, 08 May 2008 22:39:25 +0000

Nua
davant tu
sentint la
teva pell
a prop de
la meva.
Respiro
fort mentre
tu em fas
l’amor i
em quedo
sense alè,
sense cap
paraula.
Tot es fa
silenci,
un silenci
profund,
un silenci nu
sota el
cel cobert
d’estrelles,
sota l’ombra
de
la lluna
que avui
no és plena.
Nua
mentre
arribem
al punt d’un
sol cos i ens
sentim com
els nostres
cors bateguen.
Es romp
el silenci…
Nua
davant els
teus ulls
que em miren
sense por,
sense cap
impediment.
Nua
davant
la realitat
de la vida,
d’aquest amor
impossible,
d’aquest amor
invisible,
d’aquests
sentiments.
Finalment
estic nua
tan sols a tu…